No 4 (2021): Quin silenci? Presència i sentit

El silenci és un fenomen complex. La seva ambigüitat –o polisèmia, segons com es miri– i la seva forta dependència del context que el produeix provoca que el silenci sigui una matèria comunicativa difícil d’analitzar, entendre i explicar. Un silenci concret no es repeteix mai, ni tan sols si és un silenci audiovisual, planificat i configurat en un producte audiovisual fixat, el qual sí que es reproduïble diverses vegades: els silencis són únics per a cada moment present. Com afirma la lingüista Michal Ephratt, investigadora constant del silenci, el silenci és difícil de definir, però fàcil de reconèixer. Per totes aquestes traves i obstacles, dificultats afegides en la seva concepció, les mencions al silenci en articles científics es poden comptar amb els dits, la literatura acadèmica envers el silenci com a objecte d’estudi és molt escassa o, quan n’hi ha, és molt especialitzada o molt reduïda a un àmbit de coneixement o disciplina extremadament acotat (tant que a vegades ja s’allunya considerablement del silenci com a fenomen psicoacústic).

En els darrers quinze o vint anys s’ha pogut observar un tímid canvi de tendència en l’acadèmia on, a part de més aportacions i consideracions sobre el fenomen que tractem, també s’hi ha observat més obertura de mires, la inclusió de perspectives més transversals i l’abordatge de nous camps de coneixement en els quals, evidentment, igualment hi pot tenir cabuda l’anàlisi i la teorització sobre el silenci, des d’àmbits com l’audiovisual, la persuasió, la psicologia, fins a terrenys com la gestió de recursos humans o la pedagogia.

En aquesta línia, si alguna idea es pot extreure d’aquesta proposta de monogràfic és transversalitat i diversitat. L’organització d’aquest número abrasa temes ben dispars com la fotografia o la vida quotidiana durant la pandèmia, el cinema i la ciència, i indirectament mostra com el silenci, com a substrat cultural de la Humanitat, es troba a tot arreu, d’alguna manera com un fenomen omnipresent que tan sols cal escoltar o atendre. El silenci és dins nostre. Així ho referenciava el filòsof Michele Federico Sciacca: res de mi està lluny de mi en l’instant del silenci. I aquesta necessitat d’escoltar-nos i, fins i tot, d’entendre el silenci s’ha fomentat, moltes vegades inconscientment, en temps de reclusió i incertesa i al mateix temps des de diversos mitjans i medis, fins i tot, no audiovisuals.